Avui he despertat “rara”, com asustada. Potser he somiat alguna cosa espantosa, no ho sé, perque no me sol enrecordar del que somio. Però bé, la qüestió és que m’he aixecat i he berenat del “superdesayuno” que me proposa Natur House. He preparat la bossa i he partit cap el gimnàs, com cada dilluns, dimecres i divendres.
Com altres vegades he comentat, m’agrada observar a la gent i imaginar qué estarà pensant. Som una xafardera, sí. I mentres estava donant-li als pedals m’he dedicat a mirar la gent que hi havia al meu voltant.
S’aigua Blava és un gimnàs de “pijos”, ho sé, però té unes instal.lacions genials, per això, vaig allà (i perque és el que tenc més a prop de casa). Hi sol anar els matíns ja que m’agrada acabar de despertar fent un poc d’esport i, així, començ el dia més activa i animada.
De sobte me n’he adonat de que estava rodejada de mares solteres que duen els seus fills a San Cayetano, Montision, Madre alberta i tots aquest col.legis “de pago”. Sí, les mateixes que condueixen un 4×4 i molesten tant al mig del carrer. Aquelles que els encanta pitjar el botó triangular del cotxe (llums d’emergència) i estacionar en segona fila. Aquestes “senyores” son el perfil de genteta que me trob allà, menys mu mare quan ve amb jo que és l’exscepció de la sala de màquines. Son dones que “se cuiden” molt, clar, faltaria que amb les poques feines que deuen tenir no es cuidessin… La majoria són dones d’uns 40-50 anys, totalment conjuntades, amb un ipod, pintades a les 8 del matí (encara que sigui per anar al gimnàs) i amb el mòbil a la butxaca.
Tot això han estat suposicions meves. No ho he pogut confirmar fins que he baixat als vestuaris. Mentres em preparava per anar a la dutxa, escoltava dues “marujas”. Mantenien una conversa, pel meu gust, bastant ignorant. Xerraven de lo fartes que estaven de Mallorca (sempre en foraster, clar…). Una es queixava de que els seus fills, que van al “Sanca” (San Cayetano per a la resta de mortals), estiguessin aprenent català. Li pareixia indignant. I tota decidida diu: “Si al menos les enseñasen mallorquín… pero es que el catalán solo se habla en Barcelona”. No he pogut evitar aixecar el cap i fer-li una mirada de “tu ets tonta o t’ho fas”. No sé com avui en dia encara hi ha tant de desconeixement sobre aquest tema. Per què tant resentiment? Si aquest nin del “Sanca” no aprèn català serà l’unic perjudicat a l’hora de trobar feina si és que el dia de demà vol viure a Mallorca. Per què negar-se a això? Què hi perd sabent-lo parlar? Per cupa de mares i pares així hi ha nins que es neguen a obrir la seva ment i acaben sent uns tancats. L’altra dona li deia que fa 30 anys les coses eres distintes i tot estava molt més controlat. Suposo que pensava amb els temps del dictador on el català estava prohibit, on defensar les pròpies idees era un delit. Me fa tanta pena veure això encara. No m’explic perquè, encara, no poden conviure dues llengües per igual, sense més rencors ni crítiques ja sense arguments.
Ja sé que sovint em repeteixo massa amb aquest tema. Però és el que em trob al carrer i no puc evitar compartir-ho o plasmar-ho a algún lloc. Potser és la meva manera de desengavatxar-me. Avui és això, i no una altra cosa, el que m’he trobat. Esper demà trobar-me amb una altra cosa millor.
Foto: una cierta mirada