Palma íntima

Aquest mes he estat passejant per alguns racons de ciutat des d’una biblioteca. He passejat de la mà de Carlos Garrido. Cada dia, de una a tres, ens recorriem algun carreró. Asseguda prop del radiador, amb renous de fons de nins cotorrejant i els meus “sssshhhh” quan em desconcentrava, viatjava en el temps i en l’espai. Sense moure’m.

Palma Íntima és la finestreta per ón he guaitat i he vist una Palma bastant autèntica, una Palma color sèpia de dia i grunge de nit. M’ha sorgit una nostàlgia d’un lloc i un temps que no vaig presenciar però que m’és familiar. Encara queden restes d’aquella Palma màgica. Queda un gran patrimoni històric i alguns petits detalls que mai no m’hagués imaginat.

He pogut veure una Palma, encara, no afectada 100% pel boom turístic. Una Palma que, encara, no estava totalment en venta. Era una ciutat de cafès de barri, de llargues passatjades pel Born i per la Rambla. La ciutat encara no havia crescut tant com ara.

He fet una mirada al passat present i he vist els meus avis caminar pels carreróns. Ara, quan camin per ciutat em fix amb coses que abans no em cridaven l’atenció. Mir els poms dels portals, em fix amb la tapa de l’alcantarillat i mir l’any en que es va obrir el cafè ón m’atur a descansar un poc. En contraposició també em fix amb si ténen wifi o no…

M’agrada passejar pels carreronets de darrera el Gran Hotel fins arribar a uns dels carrers que més m’agrada, el de Sant Jaume. No sé perquè m’agrada tant aquell carrer. Es tracta d’un carreret estret amb petites travesies, algunes, sense sortida. Té un encant especial perquè encara que sigui un carreronet té llum i molta profunditat. M’encanta. Si mirem a d’alt descobrim unes cases que m’agradaria algun dia entrar-hi. Imagin que són com a antics palaus reformats. No vull ni pensar les vistes que deuen tenir.

A vegades el que fa entendre com és la gent, és simplement mirar al seu voltant. Observar les seves rutines i el seu “cada dia”. Això és el que ens mostra el llibre. Ens mostra visions quatodianes fixant-se no només amb la elegant Catedral sinó també amb les coses petites i amagades. M’ha costat triar una foto que li anés bé al post. N’he trobades massa. Volia trobar una finestreta per ón es vegés la ciutat ja que així he presentat el llibre, però no m’ha estat possible. A més me n’he adonat de que la portada del llibre duu una foto feta des d’una balconada a través de la qual es veuen les taulades de ciutat. No volia mostrar la majestuosa façana marítima ja que pens que és massa típic i ja la coneixem. Volia una imatge senzilla i, al final, m’he decidit per aquesta.

Podria parlar i parlar dels molts capítols que té el llibre però no acabaria mai. El que sí puc fer és recomenar-lo i, de fet, ho faig. A mi me’l va regalar el meu pare i va acertar. Tal vegada el regali jo, algun dia, al meu fill que pot ser, algun dia,  tendré.

Foto: Trzebiat