Des del meu balcó ensumo l’olor a terra banyada de la pluja de fa dos dies, però avui surt el sol i m’eixuga les llàgrimes.
Des del meu balcó observo les persones que passen. Ho fan aixecant el cap i buscant, entre finestres i balcons, a qui saludar. Avui n’he comptat onze, ni deu ni dotze. No importa quantes compti, a mi els números sempre em surten imparells.
Des del meu balcó tasto i descobreixo nous sabors. La cervesa perd amargor i cada llúpol desprèn glops d’esperança. Construeixo receptes pel futur incert i sembro llavors que facin néixer bones noves i que em permetin sobreviure.
Des del meu balcó escolto noves i antigues melodies que em transporten al meu jo més autèntic. Sonen combinacions de paraules que em recorden el que he estat i el que sóc. Algunes notes em fan intuïr el que seré quan tot això acabi.
Des del meu balcó toco tot el que la imaginació em permet, que no és poc. El tacte de l’aire que respiro és cada dia més serè. I toco tots els blaus que el cel em mostra, algunes vegades més clars i altres més obscurs menys.
Des del meu balcó busco mirades i rialles confitades confinades i les trobo entre les persones que guaiten per la finestra cercant alguna mena de d’ajuda suport. I és així com cal compartir i mantenir la complicitat ara.
Des de la distància Des del meu balcó sento que la vida passa, a càmera lenta, però passa.