Això era i no era el principi de tots els principis. Un món naixia, petit, pur, innocent, sense ferides i net. El món començava i encara no era nostre, ni de ningú.
Com un nadó quan veu la llum per primera vegada, apareixia una bolla de matèria dins un univers infinit. Era insignificant però aquella bolla, que es deia Món, encara no ho sabia.
Món era res i era tot. Era un no-lloc, no tenia personalitat pròpia i no es diferenciava de la resta de la matèria. No era ciutat, ni poble, ni barri. Era un tot uniformat. Estava sol.
Li mancaven principis i li sobraven impulsos. Era molt jove, orfe i sense cap experiència. Només comptava amb alguns ocellets i peixets que començaven a recórrer els seus rius i una figuera de la qual penjaven tres figues.
Un dia, quan Món havia complit deu anys, un ocellet li va piular unes paraules:
“El dia que facis divuit anys, podràs demanar tres desitjos, un per cada figa que penja. Has de pensar bé el que elegiràs perquè una vegada s’esgotin els desitjos ja no podràs demanar-ne més. Per tant, has d’anar esbrinant i deduint el que vols i el que necessites i diferenciar-ho de tot allò del qual pots prescindir.”
Món va dedicar els vuit anys següents a observar i a pensar i a pensar i observar. Va concloure que es sentia buit i gris i, per tant, va decidir que el que necessitava era omplir-se de colors. Tot ell volia ser un món ple de tonalitats però sabia que només podia demanar-ne tres.
Va arribar el dia. Món es va dirigir a la figuera, agafà una figa i digué:
– Figuera dels desitjos, fa vuit anys em van piular que arribaria el dia que em concediries tres desitjos. Aquest dia ha arribat.
– Demana, Món, que et donaré les tres coses que més desitgis.
– Vull tres colors
– Vull ser vermell, com ho és la passió, la força i l’amor. He observat que de la terra vermella neix vida i que, si sembro llavors, les podré veure créixer. Amb aquest color germinaré ciutats.
– Vull ser blau, com ho és la veritat, la lleialtat i l’honestedat. He decidit que vull créixer acompanyat i que vull que les meves relacions siguin tan blaves com ho és el cel. Amb aquest color faré poble.
– Vull ser groc, com ho és l’alegria, l’optimisme i la intuïció. He après que la magnitud dels problemes és relativa i que es necessita aquest color per afrontar-los. Amb aquest color construiré barris.
Món havia descobert que si comptava amb aquests tres colors podria combinar-los fins a alçar la seva ànima.
Era el que més ansiejava: tenir ànima, i amb les ciutats, els pobles i els barris ho aconseguiria.
I així Món, va començar a aixecar les seves ciutats vermelles, mesclant-les amb pobles blaus i omplint-les de barris grocs. Així va esdevenir un Món de colors, un món de valors.
Relat presentat al concurs de relat breu «La ciutat imaginada», que va organitzar la UIB amb l’objectiu d’estimular la creativitat durant el confinament.
Imatge pintada per Marc Peris (Soma).