Avui mentres feia “la repassada” als diaris m’he trobat amb una notícia que m’ha cridat prou l’atenció. El diari de Balears ens contava que una associació de colombians que resideixen a “Ses illes” han proposat als llatinoamericans radicats a Balears que no comprin als locals que només estàn retolats en català. A la vegada han suggerit, també, que no es comprin els productes locals que només estiguin anunciats amb la llengua pròpia.
La notícia ha corregut i els comentaris són molts. És difícil marcar els límits de la tolerància en aquests casos. No m’agrada gens la seva actitud. Fa ganes de dir aquella frase que qualsevol persona impulsivament diria: “A qui no li agradi que se’n vagi”. Però poden ser moltes les crítiques si pronunciem aquesta frase sense miraments. Si la pronunciés em podrien dir que la xenòfoba som jo. I no és cas. Però qualsevol atemptat contra la nostra llengua serà criticat sempre, almenys, en aquest blog.
La qüestió és que quan jo vaig a un país que no és el meu (i millor no pos cap exemple…) no se m’acudeix exigir que parlin la meva llengua. Sona evident, no? És molt gran l’atreviment i, també, la insolència. Però vull pensar que això forma part de la incultura d’alguns, de la ignorància i de la “manipulació” a la que alguns ciutadans es veuen sotmesos. Ja sabem que, inclús, hi ha molts mallorquins castellanoparlants i molts mallorquíns que no reconeixen, encara, que una de les llengües oficials de les nostres illes és el català. Si tothom partís d’aquesta premissa i la respectés no hi hauria cap problema.
Es tracta de que les dues llengües puguin conviure juntes, amb igualtat i respecte. No entenc perquè és tan complicat. Encara així, no és l’únic lloc ón es va en contra del català. Avui mentres estava “bloguejant” m’he trobat, per casualitat, aquest post sobre el mateix tema. Es tracta d’un castellanoparlant (així es declara) que (encara que hi hagi algunes faltes ortogràfiques) defensa els idiomes d’allà on viu i, el més important, els respecta. I els respecta en català.
Molt ben dit!
Totalment d’acord! La ignorància a vegades no té límit…
Per sort vens prest, no saps com de llarga és “la llista de coses a fer quan na Cata vengui”, jijiji!
Besadesssss moltesssss!