Ara mateix estava passant al ordinador les fotos que vaig fer el cap de setmana passat i m’ha fet ganes contar-vos un poc com va anar. Va ser un cap de setmana intens, d’aquells que es camina molt i es dorm poc.
Es va tractar d’un viatge d’amics, de bons i vells amics. La trobada fou bastant internacional. Vaig compartir el cap de setmana amb un amic de Castelló, una uruguaya radicada a Barcelona, una Canària, un Galleg, un Lleidetà, una “Alemana-mallorquina-canària” (difícil però cert), un Xilè (a això ja hi estic més acostumada) i dues mallorquines, una que era castellanoparlant i l’altra que era jo. I lo cert és que, en general, ens vam dur molt bé. Vam riure molt i em van ajudar a crear un altre bon record d’aquesta ciutat que tant m’enamora: Barcelona. Per a mi és una ciutat màgica. Em fa sentir independent, lliure i em dóna força i ales per menjar-me el món.
Durant el cap de setmana vam passejar per Les Rambles i els carrerons que l’envolten, cosa que mai puc deixar de fer quan vaig a la capital catalana. Podria descriure mil detalls sobre aquesta llarga carrera, però m’allargaria massa. Quan passejo per Les Rambles em vé just vigilar la bossa. No para de passar gent i més gent. De fet ens vam trobar un home, literalment, nu. Ell passejava tan tranquil amb la seva bossa i res més. Res més. Algunes extrangeres es van alarmar un poc. A mi em va sorprendre, no ho puc negar. Però no em va molestar a la vista ni em va semblar grosser. Mentre caminàvem, no aturava de veure i mirar i de mirar i veure. Hi havia conills, rates, flors, revistes, souvenirs, estàtues humanes, cans, tortugues, mercadets artesanals, gent que m’oferia llaunes de cervesa ilegalment, llosques pel terra, persones, moixos, sucs de fruita, taxistes, guiris… Hi havia de tot i molt. Si ho hagués intentat mai hagués trobat a Wally allà.
Em va quedar temps per dinar un dia amb el meu germà. Vaig aprofitar per regalar-li un dels regals més frikis que he fet mai, ja que s’acostava el seu sant. Vam menjar pizza i ,aviat, vam seguir cada un el seu camí. Ell sempre té coses interessant per fer. No entenc com li caben tantes coses al cap però, creieu-me, ja li va prou bé.
El cap de setmana va acabar amb un piromusical fantàstic. Estava envoltada de persones a les escales de Montjuic escoltant i mirant bocabadada com els focs artificials ballaven al ritme de la música. Fou tot un espectacle. Es va notar que hi havia un generós pressupost. Va ser una excel.lent forma d’acomiadar el cap de setmana. El contingut del post, pot ser, és un poc magre però volia deixar constància d’aquesta escapada.