Ja sabem que mai he estat “molt espanyolista”. I també sabem que mai he estat molt futbolera. En canvi, sempre he estat del Barça i molt barcelonista. Quasi més del Barça que del Mallorca, cosa que molts amics de “Sa Roqueta” no m’han perdonat mai. Però no importa, és així. Però alguna cosa ha canviat. Aquesta Eurocopa me l’he presa molt en serio. Almenys, més en serio que els altres anys. Potser perque estic enfora. Potser no. Potser perque aquesta vegada hi ha molts catalans a la selecció i això em motiva més. O potser, simplement, perquè no hi juga Raúl, jugador que mai m’ha caigut bé. I es que, a més, aquest any la selecció està jugant prou bé. Tant, que acabem d’arribar a la final. Ens enfrentarem contra Alemanya i, si guanyem, serem campions.
Jo record que quan era ben petiteta (més o menys a l’edat de la foto del post anterior) em coneixia tota la plantilla del Barça. Estic xerrant dels temps on l’entrenador del Barça era Johan Cruyff. Temps on Koeman ens regalava la Copa d’Europa de l’any 1992. Record aquell partit, per a mi, dels millors. No faltava Stoichkov i el seu caràcter, el seu mal geni i les seves escopinades. Bakero. Nadal (de Mallorca). Txiki. Guardiola. Zubizarreta. Ferrer. Sergi. Amor. Salinas. Laudrup. Eusebio. Parlo del Drean Team. Jo era d’aquelles adolescents que perseguien als jugadors quan venien a Mallorca. Em ficava a l’hotel i els cercava fins aconseguir una foto i una firma. Quins anys… Després d’això ja vaig anar deixant de pensar amb el futbol. Van sorgir altres distraccions.
Jo era de les que mirava el programa “Força Barça” d’Alfonso Arús. Gran programa que donaven a TV3. Quines rialles, no em perdia ni un programa. Vaig aprendre a imitar a Ñúñez i a Busquets (Busi). De fet, l’altre dia vaig descubrir un grup a Facebook d’aquest programa. Ja soc fan, clar.
Una altra coincidència és que no puc negar que gran part de la meva infància le dec a TV3. Sempre s’ha vist bastant aquest canal a casa. Per tant, podríem dir que em vaig criar amb Amor a primera vista (amb Alex Casesnoves i Montse Guallar), Força Barça (com ja he dit anteriorment), Lluna de mel (també amb Montse Guallar), Nissaga de poder, La Lloll, El cor de la ciutat, Vent del plà, Plats bruts, Porca misèria, La cosa nostra (amb el gran Buenafuente, que per cert ha fuit de TV3), El Club (amb Albert Om) i un llarg etc.
He tengut una “petita” regressió al meu passat mesclat amb una ona de nostàlgia i una necessitat de escriure, recordar i expressar-me en català. I aquest ha estat el resultat. Ja n’hi ha prou per avui. Demà més.
Ieeeee!!!
Carai nina, quins posts més ben escrits! Confès que vaig estar enamoradíssima de Josep Guardiola una pila d’anys!!! Si es que…. de sempre, el barça ha sigut més que un club! Clar que sí!
Aiiii m’ha costat molt tornar de Menorqueta… m’hagués encantat transformar-me en sargantana uns quants dies i quedar-me trescant per aquelles roques… Vas fent fotillas de tot allò? Segur que deus disfrutar de fer turisme… quina enveja més sana! Disfruta!
Una besada ben salada! 🙂
Hola Wapa!
Quin tema que acabes de treure amb aquest post,
no te pots imaginar sa setmaneta que duc a sa feina des de que sa selecció va passar a sa final.
Sa veritat es que a mi, es futbol ni me va ni me ve, i sa meva etapa catalanista també fa molts d’anys que la vaig deixar enrera, xo no se xq en akest darrer mes, em sento més nacionalista que mai.
Jo puc entendre perfectament que un se senti espanyol, i q s’emocioni amb sa selecció i que canti Viva España! fins a rebentar. Xò xq no poden entendre ells, millor dit xq no poden respectar ells que jo no me senti identificada amb sa seva bandera, amb Manolo el del bombo ni amb tot akest cutrerio del catxondeo espanyol?
S’altre dia, me varen dir que jo tenia un problema de resentiment històric, i sa veritat no sé que pensar,després de tot, més de 30 anys de dictadura passen factura,no?
Jo som mallorquina, no em sento ni espanyola ni catalana, encara que amb els catalans comparteixo un identitat històrica i cultural que me fa sentir-los molt més propers.
L’únic que deman es respecte, que cadascú se senti d’on vulgui, que xerri el que li plagui i que doni suport a l’equip amb el qual s’identifiqui. Que demà el crid de “A por ellos” no sigui, pels catalans, ni pels bascs, ni pels que es sentin diferents.
Que en la democràcia que vivim nigú pot ser tatxat d’extremista x no sentir-se part d’un país, ni per estar orgullós de tenir-ne un de propi.
A vegades pens, que el que realment ens distancia a uns dels altres és no entendre que tothom té dret a pensar diferent.
Així que avui que guanyi el millor,jo no donaré suport ni a un ni a l’altre, perque en el meu equip encara no el deixen participar a l’Eurocopa.
Tots mereixem respecte, sí. Jo xerr català i em sento catalana, catalana d’uns països catalans, que algun dia llevarem la meitat de la plantilla de la selecció espanyola per fer el nostre propi equip. T’entenc quan dius que no te identifiques. Jo tampoc m’identific amb els toros,”las sevillanas” ni el rei. Res que veure amb la meva cultura. Entec que t’indigni. Però veuràs com aviat tendrem el nostre equip,a més, el nostre himne sí té lletra…
Salut!
VISCA ESPANYA
NACIONALISTES ESTEIS PASSATS DE MODA I VOSALTRES SI SOU CUTRES.