Fa cent anys…

Avui, llegint el diari, com quasi cada dia faig, he trobat una notícia. Una notícia que me sonava. La reconeixia. M’era “familiar”.
Es tracta d’un conjunt de paraules que juntes recorden un home. Un pare. Un marit, Un padrí. Un amic. Un mestre. Algú amb idees fixes. Independent. Deyà.
Ens resumeixen avui amb set paràgrafs la llarga vida de Miquel Deyà Palerm. Això ha implicat molta dedicació. Moltes hores. Investigació. Descobriments i sorpreses. Miquel Jaume s’encarrega de recopilar tot el que troba. Sobre escoles. Freinet. Ell.
Dia 27 de març d’aquest any hem celebrat el centenari del naixement d’aquell nin, com diu l’article. I jo agreeixo que existeixi aquest article en memòria del meu avi. Agreeixo la feina que hi ha darrera. Agreeixo, poc a poc, anar coneguent i reconeguent el meu avi. Descobrir qui fou i entendre, perque no, la meva part Deyà. Identificar-me i sentir-me orgullosa.
L’article recorda l’estat actual de l’escola de Son Espanyolet. És lamentable. I jo aprofito per recordar que val la pena conservar aquest barri que d’alguna manera té identitat. És especial. És com un petit poble. Tranquil. Ple de plantes baixes. Zona privilegiada per la bona situació i proximitat al centre. Está dins Palma però quan hi ets sents que estàs fora. Per això és interessant la idea de no destruir l’ecant del barri. No soc la primera en dir-ho. I espero no ser la darrera.
Vos convid a llegir l’article. A tots. Amics. Família. Alumnes. Mestres. Tots.