Quan vaig llegir aquestes paraules em vaig quedar pensant una estona. Sempre m’ha agradat presumir de ser illenca i defensar la meva llengua i la meva terra. Però darrerament ho faig d’una forma distinta, potser, menys violenta y més tolerant.
Vivim en un món on ho tenim tot, i dic tot, a mà. Gràcies a internet podem veure i xerrar cada dia amb gent que es troba a mils de kilòmentres de nosaltres. Podem comprar el que volguem sense que ens haguem de desplaçar. Inclús les possibilitats de viatjar són moltes més que fa uns anys i quasi tothom pot viatjar “fàcilment” a quasi qualsevol part del planeta. Fins i tot ens podem menjar una ensaïmada recent feta a Miami…
El que vull dir és que esteim visquent en un món ja bastant globalitzat i on ens permetem fixar unes “falses” fronteres i crear nacionalismes absurds. M’ha costat arribar a aquesta conclusió ja que sempre he tractat de marcar i defensar la meva cultura (catalana) per a que no em fiquessin al mateix sac dels espanyols de la vella escola, aquells que no veuen més enllà de la península. Amb la insistència de marcar la meva diferència personal m’anava tornant com ells: nacionalista del que anomenem “Països catalans”.
Crec que les frases de d’alt expliquen el que sent i el que vull dir. No renuncio a la meva llengua ni a la meva cultura però tampoc castigaré als que pensen distint ni els jutjaré per venir d’on venen. A més, tots som extrangers d’algun lloc.